Hi ha una cosa que a algunes persones els costa d’entendre: la xocolata no agrada a tothom. “Però, com pot ser?”, em diuen, “en lo bona que està”. “Soc més de salat, em sap greu”, contesto jo. És per això que, a diferència de la majoria, les postres mai han sigut la meua part preferida d’una menjada. Tot i això, he de reconèixer que el moment del dolç m’agrada. No pel dolç en si —és evident—, sinó per la sobretaula; aquella estona que ens quedem asseguts xerrant, mentre el cosí treu un joc de taula i el tiet pregunta “Qui vol un digestiu?”. Nadal m’agrada per això.
Tampoc diria que soc fan d’esta festivitat, però. La imatge idíl·lica de les pel·lícules nadalenques americanes i la realitat poden estar més allunyades del que sembla, en alguns casos. Germans, cosins, cunyats, tiets, avis es reuneixen després de setmanes, mesos o un any sencer sense veure’s per menjar i beure. A efectes pràctics, però, la sobretaula pot convertir-se en un moment agredolç per a molts.
Perquè és tot just en estos moments quan es donen les converses incòmodes, quan toca contestar preguntes sobre per què ho has deixat amb la parella, com és que t’han fet fora de la feina o per què el teu fill va a teatre a les tardes en lloc de jugar a futbol. O, encara pitjor, quan apareixen les qüestions polítiques, moment en què afloren els ideals i les conveniències de cadascú, sense tenir del tot en compte les opinions o situacions personals de tots els que seuen a taula.
Em pregunto si d’aquí trenta o quaranta anys, quan les noves generacions hàgim crescut, si als dinars de Nadal continuarà passant el mateix. O si tindrem la sort de viure unes festes més respectuoses; sense judicis morals, sense homofòbia, sense racisme. Uns dinars en què ningú s’hagi de justificar per ser qui és i la sobretaula sigui un espai segur.
Mentrestant, valdria més la pena estalviar-nos certs comentaris i suggeriments que ningú ens ha demanat. Però que la sobretaula no s’acabi, ni les converses llargues i còmplices.
Perquè m’encanta quan la iaia apareix amb la safata plena de torrons, polvorons i bombons i allarga la mà perquè ningú no es quedi sense el seu preferit. Tot i que, com ja sabeu, a mi no m’agrada el dolç.
